Masturbar-se. I els arbres al damunt, ombres i llums. I els mosquits del bosc. Recollir la saca del camió de correus. I també una corda. Creuar el bosc, la darrera vegada i potser la primera. I un crit de sobte. Buscar un lloc, trobar un bidó de gasolina. I dubtar, les mans al cap. Prendre foc a les cartes. El fum, la cendra, el temps que es crema i es fon. Travessar un camp amb la corda i un tamboret. Tocar el camp, passar-hi les mans pel damunt. I trobar un arbre. Intentar penjar-hi la corda, una i altra vegada. Descansar sota l'arbre, el jersei penjant d'una branca. I el vent que ho vol moure tot. I córrer i fugir i caure a terra, la primera i potser la darrera vegada. Penjar-se de l'arbre. I morir-se.
Al cementiri vell de Garrigoles no hi ha ningú, no hi ha ni morts. Només hi ha arbres, tot un bosc. Hi ha forats a terra, grans, plens de fulles seques, i les restes dels nínxols: murs destrossats, despullats del guix i la calç, ara només maons a la vista i mal endreçats. I hi ha silenci, potser algun ocell, i de tant en tant, molt de tant en tant, el soroll d'un cotxe o d'un tractor que baixa al poble o en puja per la carretera del costat. Hi gravem algunes coses: una pregària, la noia sota els arbres i poc més. En sortir, la càmera deixa de funcionar.
Corre una estona, fins que se m'acabi la cinta. Corre ràpid i no paris, no miris enrere, o sí, mira enrere, mira enrere i fuig d'alguna cosa, de mi per exemple. I si vols pots caure. I ja no vas coixa, si vols ja no vas coixa, o sí, no ho sé. Fes el que vulguis, jo et segueixo.
Fer-se la morta a la vora del riu, una estona, el cos immòbil i els pensaments congelats. No hi ha ningú, no hi ha res, només l'aigua del riu, mig endormiscada, que baixa i parla i s'emporta les fulles mortes dels arbres, poc abans d'empassar-se-les fins al fons per sempre més. Fer-se la morta, fer-se-la encara una estona més.
Vam buscar els indrets de la teva història, de les teves aventures, els espais, la topografia de les teves emocions, de la teva buidor, del no-res o del més aviat poc, del gens, del només una mica. Vam anar a llocs. Vam anar a trobar les distàncies que et separaven de tot, de tu mateixa, les vam resseguir, vam caminar sobre els teus passos, et vam trepitjar, et vam inventar. Vam veure un cos i vam decidir pensar que eres tu. Vam caminar, vam córrer i vam agafar el cotxe... Amunt. I tot es va moure tan ràpid que va semblar que no es movia. Així, quiets, vam arribar a abraçar-te.
La roba al terra. Banyar-se al llac, jugar amb l'aigua, tocar-la, abraçar-la, moure-la i escoltar-ne els sons. Nedar i passar por. I un calfred i un mal a dins i una angoixa que ho xucla tot. Pujar a un cotxe, en silenci. La lletera al riu, la llet a l'aigua, l'aigua a la cara. Resar a l'església, la darrera vegada i potser la primera. Caminar pel riu i trobar-hi un exvot, lligat a una corda, la cama esquerra. I una mirada, la mirada. Pujar el riu. I córrer. Córrer i travessar un camp amb l'exvot a l'esquena. I l'exvot a la porta de l'església, regalat i abandonat. Camp a través, llum a través i ombres a través. I un arbre al damunt. I pensar i parlar sense dir res. I un cotxe estavellat i un record de fa temps. Donar corda al rellotge, pentinar-se i anar-se'n a dormir.
A Pedrinyà, a prop de La Pera, a prop de Púbol. I lluny de molts altres llocs i de moltes altres coses. Hi vam arribar un dia amb el Joan, una mica despistats, perduts per una veu que ens enganyava. Girar a l'esquerra, des d'aquell mateix dia, significa fer mitja volta i desfer el camí. I al final del camí, Sant Andreu, que eren unes parets de pedra clara i les ombres d'uns arbres al seu damunt. Bastant bonic. Vam dir que hi tornaríem per gravar-hi alguna cosa...
Amb uns ulls de vidre que em punxen i em travessen i em volen tenir seu i només seu per sempre més, hòstia puta no em miris així, o sí, mira'm així, si us plau, només així, o fes el que vulguis, no sé. Però espera't, aguanta una mica així, que et faig una foto, una foto de mirar-me així, espera, va, quieta, així. Molt bé, ja està.
De la foscor a la llum, de la nit al dia. Creuar el poble desert, creuar la plaça. Una pregària davant de l'església, amb els ulls tancats, abraçada al missal i sense por de les abelles. Estirar-se a un banc, dins l'església, després de resar, i badallar i estirar el cos, mentre les abelles travessen els murs des de fora i parlen i diuen alguna cosa. Pegar-se bufetades, fortes i fluixes, fer-les sonar. I somriure i posar-se les mans a les galtes. I el cel des del camp. I el vent. I escopir dins un pou. I anar a trobar el camió de correus dins el bosc, i les campanes del poble i els angelets de pollancre. Entrar dins el camió. I resar-hi, i escoltar-se i abraçar-se i també plorar una mica. I cridar. Un, dos, tres, quatre i potser més crits.
El Xavi s'enfila al cel i fa aquesta foto, la noia camina descalça i una mica coixa, i passa un avió i el Joan l'escolta, i jo el miro, i bufa el vent i el sol crema. Dona'm una mica més de temps, només una mica més, que ja gairebé ho tenim, ja gairebé estem, ara marxarem. I tu descalça i una mica coixa...
Et menges un gelat després d'un altre, perquè el primer gelat no era de xocolata, perquè no n'hi havia, perquè ja s'havien acabat i en volies un i en necessitaves un i no podies pensar en cap altra cosa. I anem a un altre lloc a buscar-ne un. I el trobem. T'agrada menjar-lo a poc a poc, primer la xocolata de fora, només la xocolata de fora, i els trossets d'ametlla, i també una mica de dins, i aviat en tens prou i no te l'acabes, i potser és perquè tens por d'arribar al pal, perquè et fa angúnies, perquè no vols llepar-lo i fer ganyotes i perquè saps que ja no hi ha premi, que fa temps que no hi ha premi, que no hi ha res.
Estendre els llençols, les ombres al seu damunt, les branques dels arbres i la noia mateixa. El riu és soroll i baixa ple i es desborda i s'empassa el pont. Pentinar-se, despentinar-se. Moure's i deixar-se fer. Moure el cap i els braços i les mans. I escoltar l'aigua i el silenci. I creuar el riu. I la carretera i els arbres des d'un cotxe. Arribar a un camp i esperar, estirar-se, mirar el cel i confiar. Veure la llum, veure-la al damunt, sentir-la endins; seguir-la, intentar tocar-la. I dir-li adéu i posar-se trista. Badallar. I anar al pou, a parlar-hi. I anar a l'església, també a parlar-hi. I creuar el bosc per anar a portar la carta. I les campanes de l'església diuen una hora. I el camió de correus espera.
Abans de marxar d'aquest lloc tan bonic farem unes fotos i uns vídeos i riurem i beurem aigua. I et trobaràs una mossegada o una picada al braç. I el sol s'acabarà de pondre i ja no hi serem.
Només tancar-los. I passarà una estoneta, i potser dues, i obriràs els ulls, i t'encendràs tota, i et sentiràs tan bé, tan plena, que tota la llum et caurà al damunt. I la duràs a sobre, i seràs de llum i seràs de tot. I de tot. Una estoneta i també dues. Serà només tancar els ulls.
El so de la lletera, de llauna, i dins, l'eco d'una veueta que no diu res. I les pregàries que sí que diuen, que són com cançons, que diuen molt, música des de dins i cap al cel. I l'arbre etern, de soca dura, fort, que espera i observa i escolta els secrets i els guarda per sempre. I un parenostre que obre totes les portes, que fa la llum i que remou per dins, i per fora i arreu. I al llit, treure's l'aparell, resar i llegir sobre l'esperança. Les cames nues, boniques, i una tempesta que s'acosta, que primer és de trons i després es fa pluja... I masturbar-se.
La llum que et deixa cega i t'obre els ulls. La llum que és un núvol. La llum que vola perquè no pesa. I et cau al damunt, i et crema i et fa ombra, i és blanca però no la veus, i fa els colors i també la foscor, i ho fa tot, i et mira i et parla i et segueix allà on vas, i ets tu mateixa. La llum del cel, la llum que no pots tocar perquè és un secret.
I arriba dimarts. Plors i sanglots i no trobar el camí, o trobar-lo però plorar igualment. La Noia, l'angoixa. Creuar el bosc de plàtans. Els sons del poble, dels arbres, els sons estranys, de màquines, de la carretera. I els ocellets. I els angelets de pollancre que sobrevolen el bosc, que ho sobrevolen tot. Trobar el camió de correus i deixar-hi la carta. Un dia més. Agafar aigua del riu, escoltar-lo, escoltar-la. Netejar l'ermita. Escoltar el cel i sentir-lo i també parlar-hi. Potser explicar-li un secret. I al capvespre, tapar-se les orelles i fer el silenci. I córrer cap a la llum abans que s'apagui del tot.
Avui és la primera vegada que la fas. Ja portes la seva roba i ja ets una mica ella. I no siguis tímida que no és el moment, o potser sí, no sé. Va, sigues tímida. Tu manes. Sigues com vulguis, que la càmera ja t'observa i el micròfon ja t'escolta. Mou-te, que ja venim... I deixa de posar aquesta cara estranya, ni que fos la primera vegada.
A la mota, als afores de Verges, al final d'un bosc de plàtans, anant cap al Ter, a prop de la carretera i del pont, just abans de caure a un forat ple de fulles seques. I un pollancre s'ho mira, impassible.
Molt bé senyors... És una oportunitat que no es consideri oportú. Així doncs, ho farem sense permisos, sense donar explicacions de res, perquè no cal, no ens cal, aquests llocs són sagrats i oberts a tothom, són per a nosaltres; ell ens deixa, ens ho ha dit, i vosaltres us esteu equivocant, fa anys i segles que us esteu equivocant. Aquests temples són de tots, per anar-hi a resar i també per anar-hi a gravar. I per anar-hi a fer de tot. I més. Ell ens mira, vosaltres no. Així que moltes gràcies per aquestes oportunitats.
El primer dia de la setmana. El vent que bufa i que xiula. La Noia. Els cabells a la cara, els camps que es mouen, que ballen. La cama coixa i el cel que observa. I les campanades i la porta de l'església tancada. I una pregària que es diu endins. I l'aigua del riu, que baixa clara, i una migdiada damunt la gespa, sota l'ombra dels arbres. I el vent que parla, que diu molt, que ho diu tot. I el sol crema i travessa els núvols i fa la llum. Escriure una carta, resar, fer memòria i anar-se'n a dormir.
No, si ja ho saps, que l'única cosa que vull és mirar-te i fer-te fotos i gravar-te i filmar-te i que m'expliquis coses, les que vulguis i com vulguis, i sí, que la Noia vagi per on vulgui anar, que ja la seguirem, que tenim temps, que tenim tot el temps del món, que no volem córrer, que tenim paciència, que volem tenir-la, que només amb temps podrem arribar a veure alguna cosa, alguna cosa, no sé, la que sigui, una petita cosa en tot això que comença a desplegar-se, important, intens, de veritat, nostre, així. No, si ja ho saps, que això és així, ja ho saps. No hi ha més, això és tot, i molt, aquesta és l'única cosa, i totes a la vegada. Treu la llengua que et faig una foto.
Els ulls al clatell, la càmera a l'espatlla i els peus a terra. Mirar i escoltar i proposar-nos algunes coses, poques, les justes, i encara menys. I deixar-nos fer i observar què passa. Explicar-te sense artificis, i fugir de les estratègies, i perseguir-les, i matar-les, allunyar-nos de les convencions, els ritmes establerts i les obsessions narratives. Sortir sense cap previsió, avançar per la intuïció, escoltar els dubtes i estimar la troballa. I estimar-te. Donar-te algunes pistes, les falses. Indicar-te el camí, el que dóna més volta. Traçar un full de ruta, només per a poder-nos perdre. Anar a tots els llocs on no hauríem anat mai. Descobrir-te a cada instant, lluny o a prop. Deixar-te córrer enllà. I sobretot fer-te riure. Fer tot això per a nosaltres, i fer-ho com si res, gairebé per casualitat, com qui va al camp a passejar i l'única cosa que vol és distreure's i caminar pel buit. I passa que dins el buit hi ha de tot...
Serà mirar-te, serà seguir-te, serà gairebé tocar-te, gairebé sentir-te. Un gest, un somriure, una carona que em mira i que pensa, un cos que es mou i que em porta per on vol. Et vull abraçar i et vull atrapar, et vull escoltar, et vull descobrir, vull explicar la teva història, la vull ensenyar, me la vull inventar, et vull inventar, vull fer-te d'imatges i de sons. I que això sigui tot el que et vull.
Que esteu en el cel:
La paciència amb què un arbre decideix fer-se arbre, la parsimònia, la tranquil·litat, la contemplació del temps i de l'espai, la contemplació de tot, i de més. La confiança d'enfilar-se cap al cel, amunt, conscient de no poder-hi arribar mai. La vida...
La Noia és jove, deu tenir poc més de vint anys. I és molt bonica, amb els cabells llargs i castanys. Té uns ulls clars que ho veuen tot, i més, i una carona tendra i un posat innocent. És una verge. És menudeta, primeta, i coixa de la cama esquerra, en la qual duu un aparell ortopèdic de reforç, que són dos ferros a l’alçada del genoll, tensats, sense articular, que li deixen la cama recta. Així manté l’equilibri. Camina decidida, segura. I a cada pas, el so de l’aparell; i a vegades un grinyol.
