24 d’ag. 2009

Capítol 7. Diumenge

Masturbar-se. I els arbres al damunt, ombres i llums. I els mosquits del bosc. Recollir la saca del camió de correus. I també una corda. Creuar el bosc, la darrera vegada i potser la primera. I un crit de sobte. Buscar un lloc, trobar un bidó de gasolina. I dubtar, les mans al cap. Prendre foc a les cartes. El fum, la cendra, el temps que es crema i es fon. Travessar un camp amb la corda i un tamboret. Tocar el camp, passar-hi les mans pel damunt. I trobar un arbre. Intentar penjar-hi la corda, una i altra vegada. Descansar sota l'arbre, el jersei penjant d'una branca. I el vent que ho vol moure tot. I córrer i fugir i caure a terra, la primera i potser la darrera vegada. Penjar-se de l'arbre. I morir-se.

11 d’ag. 2009

Al cementiri vell de Garrigoles

Al cementiri vell de Garrigoles no hi ha ningú, no hi ha ni morts. Només hi ha arbres, tot un bosc. Hi ha forats a terra, grans, plens de fulles seques, i les restes dels nínxols: murs destrossats, despullats del guix i la calç, ara només maons a la vista i mal endreçats. I hi ha silenci, potser algun ocell, i de tant en tant, molt de tant en tant, el soroll d'un cotxe o d'un tractor que baixa al poble o en puja per la carretera del costat. Hi gravem algunes coses: una pregària, la noia sota els arbres i poc més. En sortir, la càmera deixa de funcionar.

I si vols pots caure

Corre una estona, fins que se m'acabi la cinta. Corre ràpid i no paris, no miris enrere, o sí, mira enrere, mira enrere i fuig d'alguna cosa, de mi per exemple. I si vols pots caure. I ja no vas coixa, si vols ja no vas coixa, o sí, no ho sé. Fes el que vulguis, jo et segueixo.

Fer-se la morta

Fer-se la morta a la vora del riu, una estona, el cos immòbil i els pensaments congelats. No hi ha ningú, no hi ha res, només l'aigua del riu, mig endormiscada, que baixa i parla i s'emporta les fulles mortes dels arbres, poc abans d'empassar-se-les fins al fons per sempre més. Fer-se la morta, fer-se-la encara una estona més.

I tot es va moure tan ràpid

Vam buscar els indrets de la teva història, de les teves aventures, els espais, la topografia de les teves emocions, de la teva buidor, del no-res o del més aviat poc, del gens, del només una mica. Vam anar a llocs. Vam anar a trobar les distàncies que et separaven de tot, de tu mateixa, les vam resseguir, vam caminar sobre els teus passos, et vam trepitjar, et vam inventar. Vam veure un cos i vam decidir pensar que eres tu. Vam caminar, vam córrer i vam agafar el cotxe... Amunt. I tot es va moure tan ràpid que va semblar que no es movia. Així, quiets, vam arribar a abraçar-te.

10 d’ag. 2009

Capítol 6. Dissabte

La roba al terra. Banyar-se al llac, jugar amb l'aigua, tocar-la, abraçar-la, moure-la i escoltar-ne els sons. Nedar i passar por. I un calfred i un mal a dins i una angoixa que ho xucla tot. Pujar a un cotxe, en silenci. La lletera al riu, la llet a l'aigua, l'aigua a la cara. Resar a l'església, la darrera vegada i potser la primera. Caminar pel riu i trobar-hi un exvot, lligat a una corda, la cama esquerra. I una mirada, la mirada. Pujar el riu. I córrer. Córrer i travessar un camp amb l'exvot a l'esquena. I l'exvot a la porta de l'església, regalat i abandonat. Camp a través, llum a través i ombres a través. I un arbre al damunt. I pensar i parlar sense dir res. I un cotxe estavellat i un record de fa temps. Donar corda al rellotge, pentinar-se i anar-se'n a dormir.

Les parets de Sant Andreu

A Pedrinyà, a prop de La Pera, a prop de Púbol. I lluny de molts altres llocs i de moltes altres coses. Hi vam arribar un dia amb el Joan, una mica despistats, perduts per una veu que ens enganyava. Girar a l'esquerra, des d'aquell mateix dia, significa fer mitja volta i desfer el camí. I al final del camí, Sant Andreu, que eren unes parets de pedra clara i les ombres d'uns arbres al seu damunt. Bastant bonic. Vam dir que hi tornaríem per gravar-hi alguna cosa...

Mirar-me així

Amb uns ulls de vidre que em punxen i em travessen i em volen tenir seu i només seu per sempre més, hòstia puta no em miris així, o sí, mira'm així, si us plau, només així, o fes el que vulguis, no sé. Però espera't, aguanta una mica així, que et faig una foto, una foto de mirar-me així, espera, va, quieta, així. Molt bé, ja està.

9 d’ag. 2009

Capítol 5. Divendres

De la foscor a la llum, de la nit al dia. Creuar el poble desert, creuar la plaça. Una pregària davant de l'església, amb els ulls tancats, abraçada al missal i sense por de les abelles. Estirar-se a un banc, dins l'església, després de resar, i badallar i estirar el cos, mentre les abelles travessen els murs des de fora i parlen i diuen alguna cosa. Pegar-se bufetades, fortes i fluixes, fer-les sonar. I somriure i posar-se les mans a les galtes. I el cel des del camp. I el vent. I escopir dins un pou. I anar a trobar el camió de correus dins el bosc, i les campanes del poble i els angelets de pollancre. Entrar dins el camió. I resar-hi, i escoltar-se i abraçar-se i també plorar una mica. I cridar. Un, dos, tres, quatre i potser més crits.

Descalça i una mica coixa

El Xavi s'enfila al cel i fa aquesta foto, la noia camina descalça i una mica coixa, i passa un avió i el Joan l'escolta, i jo el miro, i bufa el vent i el sol crema. Dona'm una mica més de temps, només una mica més, que ja gairebé ho tenim, ja gairebé estem, ara marxarem. I tu descalça i una mica coixa...

Et menges un gelat

Et menges un gelat després d'un altre, perquè el primer gelat no era de xocolata, perquè no n'hi havia, perquè ja s'havien acabat i en volies un i en necessitaves un i no podies pensar en cap altra cosa. I anem a un altre lloc a buscar-ne un. I el trobem. T'agrada menjar-lo a poc a poc, primer la xocolata de fora, només la xocolata de fora, i els trossets d'ametlla, i també una mica de dins, i aviat en tens prou i no te l'acabes, i potser és perquè tens por d'arribar al pal, perquè et fa angúnies, perquè no vols llepar-lo i fer ganyotes i perquè saps que ja no hi ha premi, que fa temps que no hi ha premi, que no hi ha res.

7 d’ag. 2009

Capítol 4. Dijous

Estendre els llençols, les ombres al seu damunt, les branques dels arbres i la noia mateixa. El riu és soroll i baixa ple i es desborda i s'empassa el pont. Pentinar-se, despentinar-se. Moure's i deixar-se fer. Moure el cap i els braços i les mans. I escoltar l'aigua i el silenci. I creuar el riu. I la carretera i els arbres des d'un cotxe. Arribar a un camp i esperar, estirar-se, mirar el cel i confiar. Veure la llum, veure-la al damunt, sentir-la endins; seguir-la, intentar tocar-la. I dir-li adéu i posar-se trista. Badallar. I anar al pou, a parlar-hi. I anar a l'església, també a parlar-hi. I creuar el bosc per anar a portar la carta. I les campanes de l'església diuen una hora. I el camió de correus espera.

Una mossegada o una picada

Abans de marxar d'aquest lloc tan bonic farem unes fotos i uns vídeos i riurem i beurem aigua. I et trobaràs una mossegada o una picada al braç. I el sol s'acabarà de pondre i ja no hi serem.

6 d’ag. 2009

Només tancar els ulls

Només tancar-los. I passarà una estoneta, i potser dues, i obriràs els ulls, i t'encendràs tota, i et sentiràs tan bé, tan plena, que tota la llum et caurà al damunt. I la duràs a sobre, i seràs de llum i seràs de tot. I de tot. Una estoneta i també dues. Serà només tancar els ulls.