Capítol 3. Dimecres

El so de la lletera, de llauna, i dins, l'eco d'una veueta que no diu res. I les pregàries que sí que diuen, que són com cançons, que diuen molt, música des de dins i cap al cel. I l'arbre etern, de soca dura, fort, que espera i observa i escolta els secrets i els guarda per sempre. I un parenostre que obre totes les portes, que fa la llum i que remou per dins, i per fora i arreu. I al llit, treure's l'aparell, resar i llegir sobre l'esperança. Les cames nues, boniques, i una tempesta que s'acosta, que primer és de trons i després es fa pluja... I masturbar-se.

La llum del cel

La llum que et deixa cega i t'obre els ulls. La llum que és un núvol. La llum que vola perquè no pesa. I et cau al damunt, i et crema i et fa ombra, i és blanca però no la veus, i fa els colors i també la foscor, i ho fa tot, i et mira i et parla i et segueix allà on vas, i ets tu mateixa. La llum del cel, la llum que no pots tocar perquè és un secret.

Les mans al cap

I tens el temps i tens l'espai, només un instant i només un trosset.

Capítol 2. Dimarts

I arriba dimarts. Plors i sanglots i no trobar el camí, o trobar-lo però plorar igualment. La Noia, l'angoixa. Creuar el bosc de plàtans. Els sons del poble, dels arbres, els sons estranys, de màquines, de la carretera. I els ocellets. I els angelets de pollancre que sobrevolen el bosc, que ho sobrevolen tot. Trobar el camió de correus i deixar-hi la carta. Un dia més. Agafar aigua del riu, escoltar-lo, escoltar-la. Netejar l'ermita. Escoltar el cel i sentir-lo i també parlar-hi. Potser explicar-li un secret. I al capvespre, tapar-se les orelles i fer el silenci. I córrer cap a la llum abans que s'apagui del tot.

La primera vegada

Avui és la primera vegada que la fas. Ja portes la seva roba i ja ets una mica ella. I no siguis tímida que no és el moment, o potser sí, no sé. Va, sigues tímida. Tu manes. Sigues com vulguis, que la càmera ja t'observa i el micròfon ja t'escolta. Mou-te, que ja venim... I deixa de posar aquesta cara estranya, ni que fos la primera vegada.

El camió de correus

A la mota, als afores de Verges, al final d'un bosc de plàtans, anant cap al Ter, a prop de la carretera i del pont, just abans de caure a un forat ple de fulles seques. I un pollancre s'ho mira, impassible.

Les oportunitats

Molt bé senyors... És una oportunitat que no es consideri oportú. Així doncs, ho farem sense permisos, sense donar explicacions de res, perquè no cal, no ens cal, aquests llocs són sagrats i oberts a tothom, són per a nosaltres; ell ens deixa, ens ho ha dit, i vosaltres us esteu equivocant, fa anys i segles que us esteu equivocant. Aquests temples són de tots, per anar-hi a resar i també per anar-hi a gravar. I per anar-hi a fer de tot. I més. Ell ens mira, vosaltres no. Així que moltes gràcies per aquestes oportunitats.

Capítol 1. Dilluns

El primer dia de la setmana. El vent que bufa i que xiula. La Noia. Els cabells a la cara, els camps que es mouen, que ballen. La cama coixa i el cel que observa. I les campanades i la porta de l'església tancada. I una pregària que es diu endins. I l'aigua del riu, que baixa clara, i una migdiada damunt la gespa, sota l'ombra dels arbres. I el vent que parla, que diu molt, que ho diu tot. I el sol crema i travessa els núvols i fa la llum. Escriure una carta, resar, fer memòria i anar-se'n a dormir.

L'única cosa

No, si ja ho saps, que l'única cosa que vull és mirar-te i fer-te fotos i gravar-te i filmar-te i que m'expliquis coses, les que vulguis i com vulguis, i sí, que la Noia vagi per on vulgui anar, que ja la seguirem, que tenim temps, que tenim tot el temps del món, que no volem córrer, que tenim paciència, que volem tenir-la, que només amb temps podrem arribar a veure alguna cosa, alguna cosa, no sé, la que sigui, una petita cosa en tot això que comença a desplegar-se, important, intens, de veritat, nostre, així. No, si ja ho saps, que això és així, ja ho saps. No hi ha més, això és tot, i molt, aquesta és l'única cosa, i totes a la vegada. Treu la llengua que et faig una foto.

El buit

Els ulls al clatell, la càmera a l'espatlla i els peus a terra. Mirar i escoltar i proposar-nos algunes coses, poques, les justes, i encara menys. I deixar-nos fer i observar què passa. Explicar-te sense artificis, i fugir de les estratègies, i perseguir-les, i matar-les, allunyar-nos de les convencions, els ritmes establerts i les obsessions narratives. Sortir sense cap previsió, avançar per la intuïció, escoltar els dubtes i estimar la troballa. I estimar-te. Donar-te algunes pistes, les falses. Indicar-te el camí, el que dóna més volta. Traçar un full de ruta, només per a poder-nos perdre. Anar a tots els llocs on no hauríem anat mai. Descobrir-te a cada instant, lluny o a prop. Deixar-te córrer enllà. I sobretot fer-te riure. Fer tot això per a nosaltres, i fer-ho com si res, gairebé per casualitat, com qui va al camp a passejar i l'única cosa que vol és distreure's i caminar pel buit. I passa que dins el buit hi ha de tot...