Capítol 3. Dimecres

El so de la lletera, de llauna, i dins, l'eco d'una veueta que no diu res. I les pregàries que sí que diuen, que són com cançons, que diuen molt, música des de dins i cap al cel. I l'arbre etern, de soca dura, fort, que espera i observa i escolta els secrets i els guarda per sempre. I un parenostre que obre totes les portes, que fa la llum i que remou per dins, i per fora i arreu. I al llit, treure's l'aparell, resar i llegir sobre l'esperança. Les cames nues, boniques, i una tempesta que s'acosta, que primer és de trons i després es fa pluja... I masturbar-se.

La llum del cel

La llum que et deixa cega i t'obre els ulls. La llum que és un núvol. La llum que vola perquè no pesa. I et cau al damunt, i et crema i et fa ombra, i és blanca però no la veus, i fa els colors i també la foscor, i ho fa tot, i et mira i et parla i et segueix allà on vas, i ets tu mateixa. La llum del cel, la llum que no pots tocar perquè és un secret.

Les mans al cap

I tens el temps i tens l'espai, només un instant i només un trosset.

Capítol 2. Dimarts

I arriba dimarts. Plors i sanglots i no trobar el camí, o trobar-lo però plorar igualment. La Noia, l'angoixa. Creuar el bosc de plàtans. Els sons del poble, dels arbres, els sons estranys, de màquines, de la carretera. I els ocellets. I els angelets de pollancre que sobrevolen el bosc, que ho sobrevolen tot. Trobar el camió de correus i deixar-hi la carta. Un dia més. Agafar aigua del riu, escoltar-lo, escoltar-la. Netejar l'ermita. Escoltar el cel i sentir-lo i també parlar-hi. Potser explicar-li un secret. I al capvespre, tapar-se les orelles i fer el silenci. I córrer cap a la llum abans que s'apagui del tot.

La primera vegada

Avui és la primera vegada que la fas. Ja portes la seva roba i ja ets una mica ella. I no siguis tímida que no és el moment, o potser sí, no sé. Va, sigues tímida. Tu manes. Sigues com vulguis, que la càmera ja t'observa i el micròfon ja t'escolta. Mou-te, que ja venim... I deixa de posar aquesta cara estranya, ni que fos la primera vegada.

El camió de correus

A la mota, als afores de Verges, al final d'un bosc de plàtans, anant cap al Ter, a prop de la carretera i del pont, just abans de caure a un forat ple de fulles seques. I un pollancre s'ho mira, impassible.

Les oportunitats

Molt bé senyors... És una oportunitat que no es consideri oportú. Així doncs, ho farem sense permisos, sense donar explicacions de res, perquè no cal, no ens cal, aquests llocs són sagrats i oberts a tothom, són per a nosaltres; ell ens deixa, ens ho ha dit, i vosaltres us esteu equivocant, fa anys i segles que us esteu equivocant. Aquests temples són de tots, per anar-hi a resar i també per anar-hi a gravar. I per anar-hi a fer de tot. I més. Ell ens mira, vosaltres no. Així que moltes gràcies per aquestes oportunitats.

Capítol 1. Dilluns

El primer dia de la setmana. El vent que bufa i que xiula. La Noia. Els cabells a la cara, els camps que es mouen, que ballen. La cama coixa i el cel que observa. I les campanades i la porta de l'església tancada. I una pregària que es diu endins. I l'aigua del riu, que baixa clara, i una migdiada damunt la gespa, sota l'ombra dels arbres. I el vent que parla, que diu molt, que ho diu tot. I el sol crema i travessa els núvols i fa la llum. Escriure una carta, resar, fer memòria i anar-se'n a dormir.

L'única cosa

No, si ja ho saps, que l'única cosa que vull és mirar-te i fer-te fotos i gravar-te i filmar-te i que m'expliquis coses, les que vulguis i com vulguis, i sí, que la Noia vagi per on vulgui anar, que ja la seguirem, que tenim temps, que tenim tot el temps del món, que no volem córrer, que tenim paciència, que volem tenir-la, que només amb temps podrem arribar a veure alguna cosa, alguna cosa, no sé, la que sigui, una petita cosa en tot això que comença a desplegar-se, important, intens, de veritat, nostre, així. No, si ja ho saps, que això és així, ja ho saps. No hi ha més, això és tot, i molt, aquesta és l'única cosa, i totes a la vegada. Treu la llengua que et faig una foto.

El buit

Els ulls al clatell, la càmera a l'espatlla i els peus a terra. Mirar i escoltar i proposar-nos algunes coses, poques, les justes, i encara menys. I deixar-nos fer i observar què passa. Explicar-te sense artificis, i fugir de les estratègies, i perseguir-les, i matar-les, allunyar-nos de les convencions, els ritmes establerts i les obsessions narratives. Sortir sense cap previsió, avançar per la intuïció, escoltar els dubtes i estimar la troballa. I estimar-te. Donar-te algunes pistes, les falses. Indicar-te el camí, el que dóna més volta. Traçar un full de ruta, només per a poder-nos perdre. Anar a tots els llocs on no hauríem anat mai. Descobrir-te a cada instant, lluny o a prop. Deixar-te córrer enllà. I sobretot fer-te riure. Fer tot això per a nosaltres, i fer-ho com si res, gairebé per casualitat, com qui va al camp a passejar i l'única cosa que vol és distreure's i caminar pel buit. I passa que dins el buit hi ha de tot...

Tot això que et vull

Serà mirar-te, serà seguir-te, serà gairebé tocar-te, gairebé sentir-te. Un gest, un somriure, una carona que em mira i que pensa, un cos que es mou i que em porta per on vol. Et vull abraçar i et vull atrapar, et vull escoltar, et vull descobrir, vull explicar la teva història, la vull ensenyar, me la vull inventar, et vull inventar, vull fer-te d'imatges i de sons. I que això sigui tot el que et vull.

Parenostre

Que esteu en el cel:
Sigui santificat el vostre nom.
Vingui a nosaltres el vostre regne.
Faci's senyor la vostra voluntat,
així a la terra com es fa en el cel.
El nostre pa de cada dia,
doneu-nos, Senyor, el dia d'avui.
I perdoneu les nostres culpes,
així com nosaltres perdonem els nostres deutors.
I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació,
ans deslliureu-nos de qualsevol mal.
Amén.

Dels arbres

La paciència amb què un arbre decideix fer-se arbre, la parsimònia, la tranquil·litat, la contemplació del temps i de l'espai, la contemplació de tot, i de més. La confiança d'enfilar-se cap al cel, amunt, conscient de no poder-hi arribar mai. La vida...

La Noia

La Noia és jove, deu tenir poc més de vint anys. I és molt bonica, amb els cabells llargs i castanys. Té uns ulls clars que ho veuen tot, i més, i una carona tendra i un posat innocent. És una verge. És menudeta, primeta, i coixa de la cama esquerra, en la qual duu un aparell ortopèdic de reforç, que són dos ferros a l’alçada del genoll, tensats, sense articular, que li deixen la cama recta. Així manté l’equilibri. Camina decidida, segura. I a cada pas, el so de l’aparell; i a vegades un grinyol.

La Noia sempre vesteix igual, immutable. Sembla que els dies no passin per a ella. Vesteix molt austera, de tons marrons i apagats. Duu una faldilla d’uns colors grisos terrosos, de llana, llarga fins als genolls, i un jersei de ratlles de tons marrons i blancs, també de llana. Sota el jersei, la pell blanca, que es posa morena.

I la roba interior, si en duu, també és marró, igual que les sabates, de mitja bota, de pell gastada, o potser unes botes d’aigua negres, de mitja bota, segons la pluja. També de color marró són les corretges de cuir de l’aparell ortopèdic, que li agafa la cama per sota el genoll i s’enfila amunt i desapareix i es perd sota la faldilla. Tot marró, tot gris. I el beix dels coixinets que li lliguen la cama amb les corretges. Només el blanc dels mitjons, viu com la medalla daurada que li penja del coll.