22 de maig 2009

La Noia

La Noia és jove, deu tenir poc més de vint anys. I és molt bonica, amb els cabells llargs i castanys. Té uns ulls clars que ho veuen tot, i més, i una carona tendra i un posat innocent. És una verge. És menudeta, primeta, i coixa de la cama esquerra, en la qual duu un aparell ortopèdic de reforç, que són dos ferros a l’alçada del genoll, tensats, sense articular, que li deixen la cama recta. Així manté l’equilibri. Camina decidida, segura. I a cada pas, el so de l’aparell; i a vegades un grinyol.
La Noia sempre vesteix igual, immutable. Sembla que els dies no passin per a ella. Vesteix molt austera, de tons marrons i apagats. Duu una faldilla d’uns colors grisos terrosos, de llana, llarga fins als genolls, i un jersei de ratlles de tons marrons i blancs, també de llana. Sota el jersei, la pell blanca, que es posa morena.
I la roba interior, si en duu, també és marró, igual que les sabates, de mitja bota, de pell gastada, o potser unes botes d’aigua negres, de mitja bota, segons la pluja. També de color marró són les corretges de cuir de l’aparell ortopèdic, que li agafa la cama per sota el genoll i s’enfila amunt i desapareix i es perd sota la faldilla. Tot marró, tot gris. I el beix dels coixinets que li lliguen la cama amb les corretges. Només el blanc dels mitjons, viu com la medalla daurada que li penja del coll.