28 de maig 2009

Tot això que et vull

Serà mirar-te, serà seguir-te, serà gairebé tocar-te, gairebé sentir-te. Un gest, un somriure, una carona que em mira i que pensa, un cos que es mou i que em porta per on vol. Et vull abraçar i et vull atrapar, et vull escoltar, et vull descobrir, vull explicar la teva història, la vull ensenyar, me la vull inventar, et vull inventar, vull fer-te d'imatges i de sons. I que això sigui tot el que et vull.

Parenostre

Que esteu en el cel:
Sigui santificat el vostre nom.
Vingui a nosaltres el vostre regne.
Faci's senyor la vostra voluntat,
així a la terra com es fa en el cel.
El nostre pa de cada dia,
doneu-nos, Senyor, el dia d'avui.
I perdoneu les nostres culpes,
així com nosaltres perdonem els nostres deutors.
I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació,
ans deslliureu-nos de qualsevol mal.
Amén.

Dels arbres

La paciència amb què un arbre decideix fer-se arbre, la parsimònia, la tranquil·litat, la contemplació del temps i de l'espai, la contemplació de tot, i de més. La confiança d'enfilar-se cap al cel, amunt, conscient de no poder-hi arribar mai. La vida...

22 de maig 2009

La Noia

La Noia és jove, deu tenir poc més de vint anys. I és molt bonica, amb els cabells llargs i castanys. Té uns ulls clars que ho veuen tot, i més, i una carona tendra i un posat innocent. És una verge. És menudeta, primeta, i coixa de la cama esquerra, en la qual duu un aparell ortopèdic de reforç, que són dos ferros a l’alçada del genoll, tensats, sense articular, que li deixen la cama recta. Així manté l’equilibri. Camina decidida, segura. I a cada pas, el so de l’aparell; i a vegades un grinyol.
La Noia sempre vesteix igual, immutable. Sembla que els dies no passin per a ella. Vesteix molt austera, de tons marrons i apagats. Duu una faldilla d’uns colors grisos terrosos, de llana, llarga fins als genolls, i un jersei de ratlles de tons marrons i blancs, també de llana. Sota el jersei, la pell blanca, que es posa morena.
I la roba interior, si en duu, també és marró, igual que les sabates, de mitja bota, de pell gastada, o potser unes botes d’aigua negres, de mitja bota, segons la pluja. També de color marró són les corretges de cuir de l’aparell ortopèdic, que li agafa la cama per sota el genoll i s’enfila amunt i desapareix i es perd sota la faldilla. Tot marró, tot gris. I el beix dels coixinets que li lliguen la cama amb les corretges. Només el blanc dels mitjons, viu com la medalla daurada que li penja del coll.